Textos
Les veus
Oriol Vilapuig, decembre 2005



Es tracta de no interrompre res, de seguir. Dormir si fa falta però estar expectant mentre el son fa la seva feina. Sentir, escoltar -vull dir-, escoltar-te, percebre aquesta dèbil veu que ressona dins el teu cos de gibrella buida. Acompanyar i alimentar aquestes veus, dir-les, anomenar-les, fer pròpia l’experiència aliena, apostatar, treure el tel del comú per vibrar en l’innominable. Fixar una pregunta com a única possibilitat. Obrir les portes i acomodar l’Esfinx. Pertorbació. Ara sí: qualsevol intent de resposta es mostra irrellevant. Preguntes retòriques sense retòrica, respostes que l’únic que fan és magnificar aquest estat dominat pel no dit, l’indeterminat. Interrogacions, admiracions, aclamacions, contradiccions... tant se val si ets capaç de trobar-hi un sentit. Polifonies confuses que oscil·len inadequadament, i que no fan més que constatar la teva falta de coneixement, la teva naturalesa mancada de certesa. Les veus. Veus les veus, les fas visibles i les sents com ressonen en el fons del teu cap com dins un pou sec. Veus en les que inevitablement acabes confiant i que t’ajuden a posar límits.

Això: límits, limitar-se, vet aquí una gran troballa! Aprendre a posar més buit al buit, res de més útil. Fer per no deixar de fer no és pas tan greu. Busco alguna afirmació incontestable i em trobo en aquest punt. El fer, l’acte, això sí que sembla un bon començament. Perquè més enllà de l’acte, què? Tot és ja residual, oh! admirats residus!
Però ara ho sé, sé que mentre aquestes veus parlin amb mi i per a mi tot serà més fàcil, tindré la il·lusió que tot es mostra més intel·ligible.

No, no ho entens. No te n’adones? has de fugir de qualsevol actitud reduccionista i deixar pas al domini de l’indeterminat. Ara... si t’hi esforces podràs arribar a no percebre res, cap so, cap visió, cap veu.