Va ser probablement en el seu llibre tercer dels seus essais, concretament en el capítol en el qual ens parla de l’experiència, on Michel Eyquem, senyor de Montagne, definia d’una manera més precisa les conseqüències i els riscos de la tasca filosòfica en la que estava immers. Ja en capítols anteriors entenia els seus esforços pel coneixement de l’ésser com una empresa absurda i fútil, i es retreia, no exempt de certa ironia, “....aquesta mania d’embrutar papers com a símptoma d’un segle desbordant”.
Montagne tenia com a objectiu el d’aprofundir sobre la complexitat de l’ésser en el món, i aquest desig, que el va acompanyar al llarg de la seva vida, el va empènyer a l’escriptura com a forma de reflexió ètica que creia que el conduiria a una llibertat i puresa d’esperit. És potser en el capítol de l’experiència on Montaigne millor defineix el seu estat, i per extensió el de tots els homes, com una quimera plena d’entrebancs i dificultats. Diu Montaigne (….) “els homes desconeixen la malaltia natural de llur enteniment: aquest no fa sinó escorcollar i va sense parar, giravoltant, bastint i entrebancant-se en la seva tasca, com els nostres cucs de seda, i s’hi ofega .Mus in pice . Creu advertir de lluny no sé quina aparença de claredat i de veritat imaginària, però, mentre hi corre, li travessen al camí tantes dificultats, tants obstacles i tantes noves recerques, que l’esgarrien i l’embriaguen.”
El que Montaigne adverteix és que la complexitat del món embriaga i que la seva naturalesa múltiple i diversa esgarria a aquells que s’hi atansen . Per il·lustrar aquest estat d’astorament comú als homes Montaigne cita un proverbi llatí recollit per Erasme “Mus in pice”, el qual es podria traduir com “un ratolí a la pega” . Aquesta imatge , la del ratolí immòbil en la trampa, és la que, per Montaigne, millor ens mostra aquesta dificultat per assolir un coneixement profund de l’existència. Però, tot i ser conscient de l’adversitat, el propi Montaigne entén que el món el reclama com a individu actiu i com a tal no te altre opció que endinsar-s’hi per giravoltar i entrebancar-s’hi a l’uníson.
3
El 1966, Ingmar Bergman realitza una de les seves películes més interessant i crípticade la seva filmografia,“ Persona” . Bergman introdueix aquest film amb un inquietant i enigmàtic preàmbul de sis minuts. En aquesta introducció l’espectador rep l’estímul de múltiples imatges en plànols heterogenis. L’estètica que utilitza Bergman pretén crear un xoc visual que provoca un estorament psíquic en l’espectador. El que mostra també el preàmbul de Persona és aquest giravoltar al que feia referència Montaigne. Bergman respon al conflicte de la multiplicitat de l’experiència amb aquest encadenament d’imatges heterogènies. L’art, la por, el dolor, el desig inabastable, el sacrifici, l’erotisme i la mort. tot això és el que ens mostra Bergman en els meravellosos i intensos sis minuts d’introducció al film. En una de les darreres entrevistes concedides per Bergman, aquest explica les seves inquietuds artístiques i aquestes concorden amb el desconcertant preàmbul de “Persona”. Diu Bergman: “....Jo em moc en diferents direccions, sovint la meva realitat és completament distorsionada. Aconseguir crear una imatge de la realitat és completament de bojos..... i més endavant afirma “...treballo amb un material irracional, les emocions humanes....”.
4
El teòric i historiador de l’Art alemany Aby Warburg (1866-1929). va ser una figura interessant de la historiografía artística del segle passat per les seves recerques en l’estudi de com la iconografia antiga es transmet a la cultura moderna. Va ser als inicis del segle XX quant Warburg inicià el seu arxiu universal d’imatges el qual va anomenar Mnemosyne (memòria). En aquest arxiu visual l’historiador pretén fer un gran atlas sobre la genealogia de les imatges i la memòria d’occident. En uns pannells de cartró, Warburg anava relacionant imatges de procedències diverses i les anava ordenant per temes, amb això pretenia reunir els grans gests de la humanitat. La tècnica que utilitzava Warburg per definir la història d’occident era la de la juxtaposició, com Bergman utilitza una tècnica similar a la del muntatge cinematogràfic per generar una dialèctica entre les imatges. Aquest encontre genera en l’espectador, tensió i ordre, multiplicitat i conflicte i també una nova lectura del passat. L’espectador és pres d’una estranya sensació de claredat aparent dins la gran complexitat embriagadora i esgarraïdora dels gestos de la humanitat.